BON NADAL ESTIMATS!

POEMA DE NADAL (fragment)

Quan ve Nadal, la cançó del miracle

amb el pessebre de molsa i arboç,

ens fa pensar en unes ganes molt vives,

ens fa pensar en un desig de debó,

de donar coses al Noi de la Mare,

coses que vinguin de dintre del cor,

perquè si és llum i misteri que espanta,

perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajeguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,

i vol sentir-nos molt més a la vora,

ben apretats al voltant dels pastors,

i vol sentir a la pell les nostres ànimes

com l'alè de la mula i el bou!

Josep Maria de Sagarra

CURRIDESPUNTSI, CURRIDESPUNTNO

Com deia en Campoamor:

En este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira.

Us ho dic sincerament, a mi se me'n rebufa d'aquest debat.  No hi ha res més interessant per portar al parlament?

En Teo va ... a la discoteca!

Val més una imatge que mil paraules.

http://www.youtube.com/watch?v=bLizWBtCKcE

TU TENS EL RELLOTGE, JO TINC EL TEMPS

Entrevista realitzada per VÍCTOR-M. AMELA a:

  MOUSSA AG ASSARID

No sé mi edad: nací en el desierto del Sahara, sin papeles…!

Nací en un campamento nómada tuareg entre Tombuctú y Gao, al norte de Mali. He sido pastor de los camellos, cabras, corderos y vacas de mi padre. Hoy estudio Gestión en la Universidad Montpellier. Estoy soltero. Defiendo a los pastores tuareg. Soy musulmán, sin fanatismo

- ¡Qué turbante tan hermoso…!

- Es una fina tela de algodón: permite tapar la cara en el desierto cuando se levanta arena, y a la vez seguir viendo y respirando a su través.

- Es de un azul bellísimo…

- A los tuareg nos llamaban los hombres azules por esto: la tela destiñe algo y nuestra piel toma tintes azulados…

- ¿Cómo elaboran ese intenso azul añil?

- Con una planta llamada índigo, mezclada con otros pigmentos naturales. El azul, para los tuareg, es el color del mundo.

- ¿Por qué?

- Es el color dominante: el del cielo, el techo de nuestra casa.

- ¿Quiénes son los tuareg?

- Tuareg significa “abandonados”, porque somos un viejo pueblo nómada del desierto, solitario, orgulloso: “Señores del Desierto”, nos llaman. Nuestra etnia es la amazigh (bereber), y nuestro alfabeto, el tifinagh.

- ¿Cuántos son?

- Unos tres millones, y la mayoría todavía nómadas. Pero la población decrece… “¡Hace falta que un pueblo desaparezca para que sepamos que existía!”, denunciaba una vez un sabio: yo lucho por preservar este pueblo.

- ¿A qué se dedican?

- Pastoreamos rebaños de camellos, cabras, corderos, vacas y asnos en un reino de infinito y de silencio…

- ¿De verdad tan silencioso es el desierto?

- Si estás a solas en aquel silencio, oyes el latido de tu propio corazón. No hay mejor lugar para hallarse a uno mismo.

- ¿Qué recuerdos de su niñez en el desierto conserva con mayor nitidez?

- Me despierto con el sol. Ahí están las cabras de mi padre. Ellas nos dan leche y carne, nosotros las llevamos a donde hay agua y hierba… Así hizo mi bisabuelo, y mi abuelo, y mi padre… Y yo. ¡No había otra cosa en el mundo más que eso, y yo era muy feliz en él!

- ¿Sí? No parece muy estimulante. ..

- Mucho. A los siete años ya te dejan alejarte del campamento, para lo que te enseñan las cosas importantes: a olisquear el aire, escuchar, aguzar la vista, orientarte por el sol y las estrellas… Y a dejarte llevar por el camello, si te pierdes: te llevará a donde hay agua.

- Saber eso es valioso, sin duda…

- Allí todo es simple y profundo. Hay muy pocas cosas, ¡y cada una tiene enorme valor!

- Entonces este mundo y aquél son muy diferentes, ¿no?

- Allí, cada pequeña cosa proporciona felicidad. Cada roce es valioso. ¡Sentimos una enorme alegría por el simple hecho de tocarnos, de estar juntos! Allí nadie sueña con llegar a ser, ¡porque cada uno ya es!

- ¿Qué es lo que más le chocó en su primer viaje a Europa?

- Vi correr a la gente por el aeropuerto.. . ¡En el desierto sólo se corre si viene una tormenta de arena! Me asusté, claro…

- Sólo iban a buscar las maletas, ja, ja…

- Sí, era eso.. También vi carteles de chicas desnudas: ¿por qué esa falta de respeto hacia la mujer?, me pregunté… Después, en el hotel Ibis, vi el primer grifo de mi vida: vi correr el agua… y sentí ganas de llorar.

- Qué abundancia, qué derroche, ¿no?

- ¡Todos los días de mi vida habían consistido en buscar agua! Cuando veo las fuentes de adorno aquí y allá, aún sigo sintiendo dentro un dolor tan inmenso…

¿Tanto como eso?

- Sí. A principios de los 90 hubo una gran sequía, murieron los animales, caímos enfermos… Yo tendría unos doce años, y mi madre murió… ¡Ella lo era todo para mí! Me contaba historias y me enseñó a contarlas bien. Me enseñó a ser yo mismo.
- ¿Qué pasó con su familia?

- Convencí a mi padre de que me dejase ir a la escuela. Casi cada día yo caminaba quince kilómetros. Hasta que el maestro me dejó una cama para dormir, y una señora me daba de comer al pasar ante su casa…. Entendí: mi madre estaba ayudándome…

- ¿De dónde salió esa pasión por la escuela?

- De que un par de años antes había pasado por el campamento el rally París-Dakar, y a una periodista se le cayó un libro de la mochila. Lo recogí y se lo di.. Me lo regaló y me habló de aquel libro: El Principito. Y yo me prometí que un día sería capaz de leerlo…

- Y lo logró.

- Sí. Y así fue como logré una beca para estudiar en Francia.

- ¡Un tuareg en la universidad. ..!

- Ah, lo que más añoro aquí es la leche de camella… Y el fuego de leña. Y caminar descalzo sobre la arena cálida. Y las estrellas: allí las miramos cada noche, y cada estrella es distinta de otra, como es distinta cada cabra… Aquí, por la noche, miráis la tele.

- Sí… ¿Qué es lo que peor le parece de aquí?

- Tenéis de todo, pero no os basta. Os quejáis. ¡En Francia se pasan la vida quejándose! Os encadenáis de por vida a un banco, y hay ansia de poseer, frenesí, prisa… En el desierto no hay atascos, ¿y sabe por qué? ¡Porque allí nadie quiere adelantar a nadie!

- Reláteme un momento de felicidad intensa en su lejano desierto.

- Es cada día, dos horas antes de la puesta del sol: baja el calor, y el frío no ha llegado, y hombres y animales regresan lentamente al campamento y sus perfiles se recortan en un cielo rosa, azul, rojo, amarillo, verde…

- Fascinante, desde luego…

- Es un momento mágico… Entramos todos en la tienda y hervimos té. Sentados, en silencio, escuchamos el hervor… La calma nos invade a todos: los latidos del corazón se acompasan al pot-pot del hervor…

- Qué paz…

- Aquí tenéis reloj, allí tenemos tiempo

LA SUERTE ES EL PRETEXTO DE LOS FRACASADOS

Nunca te quejes de nadie, ni de nada,
Porque fundamentalmente
Tú has hecho lo que querías en tu vida.
Acepta la dificultad de edificarte a ti mismo
Y el valor de empezar corrigiéndote.
El triunfo del verdadero hombre
Surge de las cenizas de su error.

Nunca te quejes de tu soledad o de tu suerte,
Enfréntala con valor y acéptala.
De una manera u otra es el resultado de tus actos
Y prueba que tú siempre has de ganar.

No te amargues de tu propio fracaso,
Ni se lo cargues a otro.
Acéptate ahora o seguirás
Justificándote como un niño.
Recuerda que cualquier momento
es bueno para comenzar
y que ninguno es tan terrible para claudicar.
No olvides que la causa de tu presente es tu pasado;
así como la causa de tu futuro será tu presente

Aprende de los audaces, de los fuertes;
De quien no acepta situaciones,
De quien vivirá a pesar de todo.
Piensa menos en tus problemas
Y más en tu trabajo
y las soluciones vendrán a tu encuentro por si solas.

Aprende a nacer desde el dolor
Y a ser más grande
que el más grande de los obstáculos
Mírate en el espejo de ti mismo y serás libre y fuerte
Y dejarás de ser un títeres de las circunstancias
Porque tú mismo eres el arquitecto de tu destino.

Levántate y mira el sol por las mañanas
Y respira la luz del amanecer.
Tú eres parte de la fuerza de la vida.
Ahora despiértate, lucha, camina, decídete
Y así triunfarás en la vida;
Nunca pienses en la suerte, porque la suerte es
el pretexto de los fracasados.

Pablo Neruda

MOLTES GOTES FAN UN MAR

Divendres vaig rebre aquesta nota des d'Amnistia Internacional:

"México: Justicia de segunda clase para una mujer indígena.

Esta acción ha finalizado con buenas noticias. Amnistía Internacional celebra la liberación de la presa de conciencia Jacinta Francisco Marcial y hace un llamado para que se revise completamente su proceso y para que reciba compensación por los tres años de prisión injusta y equivocada.

Jacinta Francisco Marcial fue liberada por el juez que presidía el nuevo juicio tras una apelación que ganó a principios de 2009. La decisión del juez era inevitable después de que la Procuraduría General de la República anunció que dejaría el caso contra Jacinta por falta de evidencia. En vista de las graves preocupaciones sobre la investigación y proceso originales, Amnistía Internacional llama a una revisión completa e imparcial de la investigación sobre los sucesos ocurridos el 26 de marzo de 2006 en Santiago Mexquititlán, Querétaro, incluido el caso contra las otras acusadas, Alberta Alcántara y Teresa Gonzales, quienes, junto con Jacinta, también fueron condenadas por el secuestro de seis agentes federales y esperan un nuevo veredicto tras el nuevo juicio".

Fa uns dies vaig penjar una nota al facebook on, ben trasbalsada, em preguntava si servien d'algúna cosa accions com les que promou Amnistia i també argumentava sobre la meva dificultat particular, davant d'algunes injusticies horroroses, per poder acceptar "el mon tal qual és" que Vicenç Ferrer ens recomanava.

Doncs si, cal, cal acceptar el mon tal qual és i inmediatament després posar.se a fer petites coses per fer.lo més just, més amable. Ja se que les 25.473 firmes adreçades al govern Mexicà no son les responsables de l'alliberament de la Jacinta, la falta de proves contra ella n'és l'essencia, peró si que crec que poden pressionar i sobretot crec que per a ella, saber que no estava sola l'ha d'haver ajudat a mantenir l'esperança viva.

Avui s'ha alliberat un innocent, això és el que compta.

Un petó Jacinta.

Hi ha moments que duren tota una vida...

LA VIDA

La vida de un pajaro en vuelo,
la vida de un amanecer,
la vida de un crio,

de un bosque y de un rio,
la vida me ha hecho saber.

La vida del sordo y del ciego,
la vida que no sabe hablar,
la del triste loco,

la que sabe a poco,

la vida me ha hecho soñar.

La vida voraz que se enreda,

la vida que sale a jugar,

la vida consciente que queda,

la vida que late en el mar.

La vida que brota de un muerto,

la vida que no se murió,

la de los desiertos,

la de un libro abierto,

la vida me ha hecho cual yo.

La vida que alumbra en un trueno,

la vida final de un adiós,

la vida brotando de un seno,

la vida secreta de un Dios.

La vida que pende de todo,

la vida de cada emoción,

la vida en exceso,

la vida de un beso,

la vida me ha hecho canción.

Silvio Rodriguez

http://www.youtube.com/watch?v=4-RVntGs9IE

NO MANEN

De veritat, tota aquesta patuleia no mana. Segurament ho sap tothom, però jo me n'he adonat fa poc, tots aquests de la foto NO MANEN RES DE RES.

I si aquests no manen imaginat els que tenen menys galons! Tot el reguitzell de presidents de supernacions, de normalnacions, de birrianacions, d'autonomies de primera, de segona, de la planta baixa i de l'àtic, presidents de diputacions, del tribunal suprem i del tribunal ínfim, alcaldes, regidors, presidents de clubs esportius i presidents d'escala. No manen, de veritat. TENEN AMO.

Ells ho fan veure, es reuneixen, fan veure que s'enfaden, que discuteixen, s'envolten de grans mesures de seguretat, escenifiquen els acords, fan graaaans i solemnes declaracions i es fan fotografies, moltes fotografies, però en realitat el que decideixen no va enlloc si "l'amo" no ho aprova. I ells ho saben, saben que qui mana de veritat és el diner.

Segurament es deuen poder comptar amb els dits d'una mà els que, veritablement, remenen les cireres. Els que tenen el PODER, els que decideixen on hi ha d'haver guerra per poder vendre armes als dos bàndols i fer.se més rics encara, els que controlen el mercat del petroli i el de les llavors, ells, els mateixos que decideixen què hem de plantar i menjar, quan i què hem de comprar, els que per pura avaricía han portat el mon en aquesta mena de "corralito" internacional, els que després d'abocar la humanitat a un consum irracional, tanquen l'aixeta del crèdit quan veuen perillar, ni que sigui de lluny, una ínfima part del seu patrimoni.

Aquest SUPRAPODER no ensenya mai la cara, no sabem qui son, però sabem que hi son.

Si algú creu que exagero només cal que observi què ha passat amb la injecció de diner públic que varen fer els de la foto a la banca dels seus països. Se'ls han quedat!!!.

Tant se val que les empreses s'ofeguin i que tanquin, tant se val que la gent no tingui feina, tant se val que n'Obama y sus muchach@s els diguin "ei, no era això companys, no era això". Per una orella els entra i per l'altra els surt.

Els diners son seus, ho tenen clarissim i a callar. Qui no s'ho cregui que vagi demà a demanar un prèstec.

Saviesa

Cuida els teus pensament perquè esdevindran paraules.

Cuida les teves paraules perquè esdevindran actes.

Cuida els teus actes perquè esdevindran costums.

Cuida els teus costums perquè et forjaran el caràcter.

Cuida el teu caràcter perquè formarà el teu destí.

I aquest destí serà la teva vida.

Mahatma Ghandi

In memoriam

http://www.youtube.com/watch?v=hOA-2hl1Vbc

*Per ampliar imatge clicar sobre la fotografía

Nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, l’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai mes moriria

Les flames del foc la nit tornen dia,
Si arribés l’amor, que dolç que seria
La nit de Sant Joan, és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa.
Comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem al sol amb grans fogates.
Llevem-nos al calçat damunt les brases.
Al cel van de verbena ocells i astres.
I augmenten les virtuts d’herbes i aigües.

Com la terra que gira ai voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Qui es aquest follet? que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?

Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l’enganyifa
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somiïn
Enamoro als grans o faig que s’odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances
Petons i venjances, ensenyo encanteris
A les jovenetes els porta perfums
Dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Li veureu les banyes, el barret i els guants.

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l’estona pot ser un comediant
És jove i no ho es, geniut i immoral.
Astut i què mes?
Sóc immortal

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Li veureu les banyes, el barret i els guants.

Jaume SISA

http://www.youtube.com/watch?v=n7BUtnQO-n0

NICK

Avui m'he llevat amb el peu esquerra i per sort al cap d'una estona (poca la veritat) de "fer.me molta pena", la casualitat ha volgut que em vingués a mans aquest vídeo. He aterrat de cop a la realitat, a la meva maravellosa realitat.

NO em puc queixar, NO m'haig de queixar, es un pecat i una gran frivolitat el fer.ho.

http://www.youtube.com/watch?v=2cdQBIuyxPs

Fins la tornada!!!

http://www.youtube.com/watch?v=HOoQl9bqKNo

Bon dia!!!!!!!

Alegria de viure...

http://www.youtube.com/watch?v=4HxXlkniMn8

POEMA DE SANT JORDI

Sant Jordi duu una rosa mig desclosa

pintada de vermell i de neguit.

Catalunya és el nom d’aquesta rosa

i sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha donat gaudis i penes

i ell se l’estima fins que sap a on;

i amb ella té més sang a dins les venes

per poder vèncer tots els dracs del món.

Josep Maria de Sagarra

Bona Pasqua!!!

M'ha fet gràcia aquest acudit d'en FER.

STABAT MATER

Stabat Mater dolorosa
Iuxta crucem lacrimosa,
Dum pendebat filius.

Cuius animam gementem
Contristantem et dolentem
Pertransivit gladius.

El text d’aquest poema ha estat atribuït a diverses personalitat del segle XIII, incloent sants i papes. L’autoria més acceptada és la del frare franciscà Jacopone da Todi, que va morir al 1306. Com que cap d’elles s’ha pogut demostrar podríem dir que el text és anònim.

La bellesa del poema, que consta de 10 parells d’estrofes de 3 versos, ha fet que nombrosos compositors, de diferents èpoques, hi posessin música, crec però, que la mes interpretada és la versió de Pergolesi.

Le grenoblois de Geneviève

En la llegua de casa:

El pastís de nous de la Genoveva.

Ingredients:
1 bol de sucre
4 ous
1 bol de farina
1 bol de nous trencades en trossos grossos
1 brick de nata líquida
1 culleradeta de cafè de llevat


Preparació:
Barrejar el rovells d’ou amb el sucre i batre.ho tot junt intentant que quedi ben emulsionat.

Afegir el brick de nata líquida, el bol de farina, la culleradeta de llevat i les clares a punt de neu.

A l’últim moment afegir-hi les nous picades, prèviament enfarinades per evitar que s’acumulin al fons del pastis.

Abocar el preparat en un motlle untat amb mantega i coure al forn a temperatura mitjana (170 a 180 graus).

El temps de cocció es entre 30 i 40 minuts, però això ho aneu controlant “a ull” per evitar que es cremi.

I qui és la Genoveva???, doncs la Genoveva es la mestressa d’una parada del mercat d’ Olargues, que venia els productes de la seva granja en una fira a l’aire lliure durant les Festes de la Castanya i del Vi Novell que es fan cada any a la tardò.

Madamme Geneviève ven melmelades, nous, castanyes, mantegues, etc. i en cada saquet de nous de 5 kilos hi regala la recepta del seu pastís casolà, tot un detall, tenin en compte que també en ven.

I Olargues? On és?, doncs Olargues és un poblet medieval preciós, que es troba a França, al bell mig de la Vall del Jaur, al Parc Nacional de l’Alt Llenguadoc. Un indret absolutament fora de les rutes turístiques convencionals, on la gent viu la vida al ritme que marca la natura.

Bon profit, et a bientôt!.

Sota un cirerer florit

Avui he viscut un mati extraordinari, he passejat durant més de dues hores entremig de cirerers florits.

A Sant Climent de Llobregat s’organitzen, durant 2 caps de setmana a l’any, unes passejades guiades pels camps de cirerers, on a més de gaudir de l’espectacle de la natura, en Jaume Vendrell, que és la persona responsable de l’activitat, ens ha explicat l’origen del cultiu a la zona i ens ha regalat una classe magistral d’història de Sant Climent, des de l’època dels romans fins avui.

Ens hem assabentat que un pas del Camí Ral que anava de Barcelona cap al sud, passava per Sant Climent i que pel lloc tant tranquil on érem nosaltres hi havien passat, camí de Tarragona, cohorts romanes, mercaders, bandolers, i el mateix Rei Jaume I, així com el seu fill Pere II. Tots a l’hora no, eh! ;-)

Entre les persones que ens acompanyaven i havia en Manel, un pou de ciència pagesa que, per dir·ho d’alguna manera, ens fet un master en cultiu de cirerers. Ho sap tot!, ens ha explicat que partint d’un arbust anomenat llússia ( o així he entés el nom), s’hi empelten els branquillons de cirerer, es fixen amb una mena de cola i s’espera (i es resa, que tampoc hi fa cap mal), que cicatritzi i creixi.

Un cop de tornada al poble la visita s’ha acabat al Museu d’eines de pagès que també es força interessant.

Sant Climent de Llobregat, és un poble bonic i acollidor de no més de 3.000 habitants, amagat darrera la muntanya de Sant Ramon, que ha sabut mantenir el seu tarannà pagès amb molta dignitat i, el que és més important, quedar al marge de la massificació que ha engolit la resta de pobles del Baix Llobregat.

Llarga vida, climentons!

Llavors un home ric va dir: Parla’ns del DONAR.

I ell respongué:

Doneu poc si només doneu part dels vostres bens.

Doneu de veritat quan doneu de vosaltres mateixos.

Què son els vostres bens sinó coses que guardeu per por de necessitar-les demà?.

I demà?, què li portarà el demà al gos massa prudent que amaga els ossos en les arenes del desert, mentre segueix els peregrins que van a la Ciutat Santa?.

I què és la por a la necessitat, sinó la necessitat mateixa?.

I el temor a patir set davant els vostres pous ben plens, no és ja una set inextingible?.

N’hi ha que donen poc del molt que tenen; i donen per obtenir l’agraïment i el seu ocult desig corromp el que donen.

N’hi ha que tenen poc i ho donen completament. Aquests creixen en la bondat de la vida i els seu cofres no estaran mai buits.

N’hi ha que donen amb alegria i aquesta alegria és la seva recompensa.

N’hi ha que donen amb dolor i aquest dolor és el seu bateig.

N’hi ha que donen sense sentir ni dolor ni alegria i sense pensar en la virtut del que fan; donen com el mirtil, que des del fons de la vall exhala el seu perfum a l’espai.

Deu parla amb les mans d’aquests essers i a través de les seves mirades somriu al mon.

Bo és donar quan es sol·licitat, però és millor donar quan no ho és, per comprensió:

I buscar a qui ha de rebre és, per els generosos, una alegria més gran que el mateix donar.

Hi ha alguna cosa que volguéssiu refusar?

Arribarà el dia que tot el que posseïu serà repartit, per tant doneu ara, de manera que l’època del donar sigui la vostra i no la dels vostres hereus.

Dieu sovint: “Donaré, però només a qui s’ho mereixi”.

No parlen així els arbres dels vostres horts, ni els animals que pasturen en el vostres prats. Ells donen per viure, perquè retenir és morir.

Qui és digne de rebre els dies i les nits, és digne de rebre-ho tot de vosaltres.

I qui és mereixedor de beure en l’oceà de la vida, be pot omplir la seva copa en l'aigua del vostre rierol.

Hi ha un mèrit més gran que el de qui viu en la valentia i en la confiança; i més encara en la caritat del que rep?.

I qui sou vosaltres per obligar els homes a exposar la seva intimitat i el seu orgull, de manera que pugueu veure despullada la seva dignitat i en evidència el seu orgull?.

Mireu primer si vosaltres mereixeu esser donants i instruments del do. Car, en veritat és la Vida qui dona a la Vida; mentre que vosaltres, que us imagineu esser donants, no sou, en realitat, més que testimonis.


I vosaltres, els qui rebeu –i ho rebeu tot- no assumiu cap deure d’agraïment, tant per por a imposar un jou sobre vosaltres mateixos, com sobre els vostres benefactors.

Eleveu-vos amb qui us dóna, com si d’ales es tractessin els seus dons, perquè patir massa pels vostres deutes és dubtar de la generositat de qui té la magnànima terra per mare i a Déu per pare.


Gibran Khalil Gibran
EL PROFETA

Paral.lelisme,...o no.

Ai senyor...

Per a Elisa...amb agraïment.

El 27 d'abril de 1.810, en el transcurs d’una reunió musical Beethoven va conèixer una jove pianista anomenada Elisse (o Theresse).

Ell li va demanar que interpretés algunes peces conegudes i la jove ho va fer.

En acabar, Beethoven li va preguntar per què no havía tocat cap peça seva i la noia va contestar que li resultaven molt complicades.

El mestre es va entendrí, va compondre aquest tema de fàcil interpretació i li va dedicar.

Per la Núria que avui fa 19 anys.

PERQUÈ HAS VINGUT

Perquè has vingut han florit el lilàs
i han dit llur joia

envejosa,
a les roses:

mireu la noia que us guanya l’esclat,

bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s’enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:

diré el teu nom

i el cantarà l’alosa

Joan Salvat-Papasseit
(Poema de la rosa als llavis)

REIKI

PRINCIPIS DEL REIKI

Només per avui, no estaràs preocupat

Només per avui, no hi haurà ira

Honra els teus pares, mestres i avantpassats

Respecta la unitat de tota vida

Demostra el teu agraïment

Proveeix el teu sosteniment amb honradesa

John Lennon

Des de darrera aquestes ulleres en Lennon va veure la vida així:

Ens van fer creure que “el gran amor”, només arriba un cop a la vida, generalment abans dels 30 anys.

No ens van explicar que l’amor no es accionat, ni arriba en un moment determinat.

Les persones creixem a través de la gent i si estem en bona companyia és més agradable.

Ens van fer creure que cada un de nosaltres és la meitat d’una taronja i que la vida només te sentit quan trobem l’altra meitat.

No ens van explicar que ja naixem sencers i que ningú ha de carregar sobre la seva esquena, la responsabilitat de completar el que ens falta.

Ens van fer creure en una fórmula anomenada “dos en un”:

· Dos persones pensant igual
· Actuant igual

I que era això el que funcionava.

No ens van explicar que això te un nom: ANUL·LACIÓ

Que només essent individus amb personalitat pròpia, podrem assolir una relació saludable.

Ens van fer creure que el casament és obligatori i que tenir desig fora de la institució ha d’esser reprimit.

També ens van fer creure que les persones boniques i primes son més estimades.

Ens van fer creure que hi ha fórmules per ser feliç, les mateixes per a tothom, i que els que n’escapen estan condemnats a la marginalitat.

No ens van explicar que aquestes fórmules potser son equivocades, frustren les persones, son alienants i que podem intentar altres alternatives.

Ah!, tampoc ens van dir que potser algú ens diria tot això...

... i cadascú ho haurà de descobrir per si mateix, tot sol.

Veuràs com, quan estiguis ben enamorat de tu mateix, seràs molt feliç i llavors, segur, que t’ enamoraràs d’algú altri.

Vivim en un mon on ens amaguem per fer l’amor i en canvi practiquem la violència a plena llum del dia.

http://www.youtube.com/watch?v=okd3hLlvvLw

Avui he llegit aquesta faula en una web...

"Una paloma cambiaba continuamente de nido.

El hedor penetrante que los nidos despedían al cabo de poco tiempo le resultaba insoportable. Se quejaba de esto a una paloma sabia, vieja y de mucha experiencia.

La paloma vieja movió la cabeza varias veces y dijo:

Con el continuo cambio de nidos no resuelves el problema. El hedor que tanto te molesta no viene de los nidos, viene de ti misma".


Es curta i directa com un cop de puny. Quantes vegades donem la culpa "als altres", de les nostres pudors?. Per reflexionar.

PREGARIA DE SANT FRANCESC

Fes de mi un canal de la teva pau,
on hi ha odi, que jo hi porti amor,
on hi ha ofensa, el teu perdó, Senyor,
i on hi ha dubte, veritable fe en Tu.

O Mestre, concedeix-me que jo no cerqui tant
ser consolat com consolar
ser comprès com comprendre,
ser estimat com estimar amb tota la meva ànima.

Fes de mi un canal de la teva pau,
on hi ha desesperació en la vida, que jo hi porti esperança,
on hi ha tenebra, només llum,
i on hi ha tristesa, sempre joia.

O Mestre, concedeix-me que jo no cerqui tant
ser consolat com consolar
ser comprès com comprendre,
ser estimat com estimar amb tota la meva ànima.

Fes de mi un canal de la teva pau,
perquè és perdonant que som perdonats,
és donant-nos que rebem,
i morint que naixem a la vida eterna.

Pregària extreta del blog OIKIA. Us el recomano.

Carta als Reis Mags d’Orient

Estimats Reis Mags:

Aquest any no m’he portat ni millor ni pitjor que l’any passat, segurament es degut a que ja tinc allò que se’n diu “una edat” i canviar gaire radicalment la manera de fer es complicat, tot i així ho intento…intento SER més bona vull dir perquè ESTAR més bona ja és una cosa que, com diu en Raimón, “no és d’eixe mon”.
 
Aclarit el primer punt, us vull demanar una cosa, només una. Us vull demanar que NO em porteu res, res de res, esteu dispensats de passar per casa. Ara, aixó si, us voldría fer una proposta una mica… complicada, pero tenint en compte que vosaltres sou mags potser…

Proposo que sortiu de casa vostra amb el camells ben carregats de carbó, vergonya, esperança i pau i, aprofitant que veniu d’Orient, quan passeu per Palestina i Israel, feu desapareixer totes les armes, però TOTES!, les dels uns i les dels altres i que demà al mati quan es despertin els responsables d’aquesta gran bestiesa tant d’una banda com de l’altra, es trobin una inmensa muntanya de carbó i sentin el cor plè de vergonya. A la bona gent d’aquestes dues nacions deixeu.los les sabates plenes d’esperança i pau, fa cents, mils d’anys que ho demanen i us ho agrairàn més que no pas una playstation, per posar un exemple. Ells ja es cuidaràn de fer la resta.

Tot això és una feinada eh!  fins i tot és possible que arribeu amb retard a occident, no patiu, cap problema!. Els nostres nens estant prou ben servits, tenen de tot, tingueu en compte que fa 4 dies, ha passat per aquí el vostre colega Santa Claus amb el trineu carregat de presents, i també el Tió, que amb el seu problema crònic de còlon irritable, ha fet una esquitxada de regals que Deu n’hi do!, a més, arribat el moment, segur que els pares de tots ells us donen un cop de mà, són bona gent…

Be Majestats, ja ho veieu, ens cal molta màgia.

Molt agraïda i fins el 2.010.

Núria