dissabte, 22 de març del 2008

PER MOLTS ANYS!!!




Avui la Núria fa 18 anys. 18 poderosos anys.

La Núria, un regal que ens va fer la vida i que va arribar com arriben els millors regals, totalment per sorpresa.

Recorda estimada que tens en el teu caràcter tota la força de la primavera i que, encara que les coses no siguin sempre com ens agradaría, cal afrontar.les amb coratge i a tu, d'això, te'n sobra.

PER MOLTS, MOLTS ANYS PRECIOSA !!!

dimarts, 18 de març del 2008

Crema de Sant Josep

Recepta original de la meva mare.

Ens farà falta:
· 1 litre de llet
· 1 llimona

. 1 branca de canyella
· 50 gr. de midó
· 6 rovells d’ou
· 250 gr. de sucre


Com fer.la:
Bullirem la llet amb la pell de ½ llimona i la canyella. Quan hagi bullit es cola i se’n reserva una tassa per deixatar.hi el midó.

En un bol apart, remenarem el rovells d’ou, ben nets de les clares, amb 200gr. sucre fins que quedi una massa fina. La resta del sucre el reservem per cremar la crema.

Barrejarem la massa d’ou i sucre amb la llet, i hi posarem un polsim de sal.

Es posa al foc i es remena continuament SEMPRE en la mateixa direcció. Quan comenci a espessir, s´hi afegeix el midó, deixatat i colat, i es continua remenant fins que està al punt.

Per evitar que s’agrumolli o es talli es important que, en aquesta última fase, la crema NO arrequi el bull.

Si us agrada cremada, cal esperar que sigui freda i fer.ho en petites parts, utilitzant la pala especial de cremar.

BON PROFIT!!!


Aquest postre que, amb més o menys fortuna, és present a la carta de gairebé tots els restaurants amb el nom de Crema Catalana, a casa els pares, no se per quin motiu, només es menjava per Sant Josep i així és com l´anomenavem.
I ja que parlem de Sant Josep, doncs aprofito per felicitar a tots els Joseps i Josefines que vulguin celebrar el seu sant.

dimecres, 5 de març del 2008

Un conte contat...






Hi havía una vegada un país absolutament cobert d'aigua. En aquest país imaginari la gent es desplaçava en barca, amunt i avall tot el dia, remant cadascú en la seva barca particular.

Hi havía barques que circulaven juntes, aparellades, emproades en la mateixa direcció, extraordinariament ben coordinades. Algunes d'aquestes barques tenien amarrades una, dues, tres, fins i tot més de quatre barquetes petitones. Formaven una petita flota.
Abans, quan no tenien cap barqueta al seu càrrec, un cop a l'any, llogaven un iot esportiu i s´arribaven... a Playa Bavaro (peeeeer exemple, uf!).

Ara no, ara tocava bogar amb molt de seny.

D'altres es movien en barques luxoses, exhibint el seu poder. Prepotents i segurs d'ells mateixos, menystenien els qui passaven vora seu, aixecant grans onades i posant en perill la seva estabilitat. Lamentable.

També hi havia barques, gairebé noves, que no sabien massa cap on remar. No ho tenien clar i tant aviat anaven a babord com a estribord. Es queixaven, potser amb raó, que havent.hi tant de mar, tants vents i tanta vida havien de decidir, PRECISAMENT ARA, cap on dirigir la seva barca. Jo, quin pal!.

S'ho passaven la mar de be quan s'ajuntaven per fer gresca, veure un partit de water-futbol o disfrutar avorrint.se. Aixó si, sempre a recer d'aquelles barcasses tronades que, continuament, els “matxacaven” amb com s'ha de remar i com d'important és, en aquest mar, tenir un bon títol de “patró de la mar salada”.

En mig d'aquest maremagnum, hi havía una barca preciosa, nova, bona vela i bona quilla, molt marinera...pero aturada. Estava trista.

Tothom qui passava a la vora li preguntava, què et passa?, no sé, no es belluga, contestava.

La barca nodrissa estava força preocupada, havía aprés que per navegar cal tenir recursos i sabia que la corda que les mantenia amarrades s'havía anat esfilagarsant, fins que, com és llei de vida, un dia no gaire llunyà, s'havía de desfer i donar pas a una embarcació absolutament autónoma, lliure per decidir on anar i responsable del seu destí. Pero la preciosa barca no es bellugava.

Van revisar les veles per si estaven estripades, van avisar al fuster per si el rem tenia algún problema, al calafat no fos cas que entrés aigua per alguna junta. Tot estava a lloc, tot era correcte, tots van coincidir en el diagnóstic, només hi havia una cosa a fer: agafar el rem i remar.

Certament hi ha coses que només depenen de nosaltres.

I, vet a qui un gos, vet aqui un gat, aquest conte s´ha acabat...o no?