PARLA'NS DELS FILLS
i ell va dir:
els vostres fills, no són els vostres fills
són els fills i les filles de l'ánsia de la Vida per si mateixa.
Venen a través vostre, peró no són vostres
i encara que visquin amb vosaltres, no us pertanyen.
Els podeu donar el vostre amor, peró no els vostres pensaments perquè ells tenen els seus propis pensaments.
Podeu abrigar els seus cossos, peró no les seves ànimes, car les seves ànimes habiten la mansió del demà, que vosaltres no podeu visitar ni en somnis.
Podeu esforçar-vos a ser com ells, peró no intenteu fer-los a ells com vosaltres.
La vida no retrocedeix, ni s'atura en l'ahir.
Sou els arcs amb els quals els vostres nens, son llançats com a sagetes.
L'Arquer veu el blanc en el camí infinit i Ell amb el Seu poder us tensarà perquè les seves sagetes puguin volar ràpides i lluny.
Que la tensió que us causa la mà de l'Arquer sigui el vostre goig, ja que, així com Ell estima la fletxa que vola, estima també l'arc que roman inmóbil.
Gibran Khalil Gibran
El profeta
8 comentaris:
"Els fills no venen de tu, si no a través de tu. No els manipulis, ja que no et pertanyen" una vella pintada anarkista.
Bon post, però el tema és perillós, ja que es poden ferir sensibilitats (de classe social, de religió, etc...=
Eiii, tu estaves en els comentaris del "Què t'anava a dir".
Aquesta pintada que escrius estic segura que te el seu origen en la poesia d'en Kalil Gibran i si algú li fereix la sensibilitat ves que hi farem, tu! jo la trobo preciosa i certa.
M'alegra coneixe't, moltes gràcies per la teva entrada Josep, torna quan vulguis i com que jo continuaré entrant a ca la "Què t'anava a dir" (em vaig fer un tip de riure!)ja ens anirem veient.
Salut!
GRÀCIES!
També pots entrar tu al meu ;-))
Il semble que vous soyez un expert dans ce domaine, vos remarques sont tres interessantes, merci.
- Daniel
Tens el blog preciós, Núria! Felicitats mamutxi per aquests 35 anys acompanyant al teu fill en el seu camí.
A mi m'agrada moltíssim el que ens expressa Gibran, en aquest poema, el llegeixo sovint i em reconforta.
Cap ésser humà és nostre, tot i que compartim espai i temps important amb ell i com mares guiem uns anys, acompanyem sempre que ens necessiten i donem tot l'amor que neix dins nostre...
Un petonàs, preciosa
Hola Maite!!! mira, avui tinc dues alegries, poder publicar el teu comentari i haver pogut accedir al blog. Des del dia 3 de maig que no em deixava accedir a res més que a visualitzar i ja tenia coll avall que el perdia. La veritat em sabia una mica de greu, després d'haver.li fet aquest "lifting" quan vam tornar de Mallorca :)
El Romà tenia 5 anys quan vaig descobrir aquest autor i gairebé podria dir que aquesta ha estat, des de llavors, la meva poesia de capçalera, he intentat, encara m'hi esforço, a no caure en el parany d'ofegar els meus fills amb sobredosi de protecció i de control disfressat de "amor de madre" me'ls estimo moltissim, pero aixó els vull lliures. És bo per ells i també per mi.
Un abraçada inmensa Maite.
hace tiempo, en un rastrillo, compré una edición de minibolsillo de "el profeta" (sólo lo conocía por frases sueltas que se utilizaban en posters) por 50 céntimos de euro..
desde entonces, es uno de mis libros de cabecera (de esos que relees a menudo)
un pequeño gran tesoro de valor incalculable (quizá por eso se ofrecía tan baratito), que decidió encontrarme una mañana distraída
gràcies pel teu post, Núria .-)
Hola Sr. Humo! ese es un libro muy especial para mi, no sólo por el contenido, que es fabuloso, sinó por como llegó a mis manos y por el nido que construyó en mi alma. Ya se que suena cursi, pero es así como lo siento.
Muxus.
Publica un comentari a l'entrada