És tard!

Tornem de casa l’Adrià, són les 6 de la tarda i és fosc.

Des que hem baixat al carrer per anar a buscar el cotxe, fins que hem sortit de Barcelona, la frase “és massa tard” s’ha convertit en una lletanía: 1, 2, 3, 4, 5…infinites repeticions, tant se val que siguin només les 6 i que no hi hagi pressa per arribar a casa; ella ha decidit que és massa tard i així ho manifesta.

Tu pots argumentar que al desembre a les 6 és fosc, peró que no és tard i que no tenim cap pressa.  Pot ser que la resposta sigui: ah, si, només són les 6? Ai coi, si que és fosc!  però no tens la més mínima garantía que al cap de un moment  no et deixi anar el següent “és massa tard” o fins i tot que et pregunti l’hora que li acabes de donar.

Prens paciencia, ves! Un dia tu també seràs gran i, donats els antecedents, és molt posible que també se t’espatlli la gravadora…

Enfilem la Gran Via i a l’alçada de Bellvitge m’adono que al cotxe hi ha silenci i això no es pas habitual.

Pregunto: mami que t’adorms??? Resposta: no, estava recitant una poesia “mentalment” és molt bonica. S’ha de sentir aquí dins, ha dit tot tocant-se el cor.

Juro que m’he quedat de pedra. 

I per què no me la recites “verbalment” mama? Vaaaa..

I la meva mare de 85 anys, amb un greu  problema de memória m’ha fet emocionar quan l’he sentit a recitar aixó, sense ni una sóla errada: 

CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
¿què més ens podeu dar en una altra vida?

Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau. 

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...
¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, ¿què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
¿me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà  veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què aclucà’ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia’m la mort una major naixença!

En acabar ha repetit aquest vers 3 vegades

“Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?”

sé segur que la seva memoria no l’estava traïnt, volia que algú li digués on i només se m’ha acudit contestar: dins teu.

Aquest moment no el vull perdre mai.