POEMA DE SANT JORDI

Sant Jordi duu una rosa mig desclosa

pintada de vermell i de neguit.

Catalunya és el nom d’aquesta rosa

i sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha donat gaudis i penes

i ell se l’estima fins que sap a on;

i amb ella té més sang a dins les venes

per poder vèncer tots els dracs del món.

Josep Maria de Sagarra

Bona Pasqua!!!

M'ha fet gràcia aquest acudit d'en FER.

STABAT MATER

Stabat Mater dolorosa
Iuxta crucem lacrimosa,
Dum pendebat filius.

Cuius animam gementem
Contristantem et dolentem
Pertransivit gladius.

El text d’aquest poema ha estat atribuït a diverses personalitat del segle XIII, incloent sants i papes. L’autoria més acceptada és la del frare franciscà Jacopone da Todi, que va morir al 1306. Com que cap d’elles s’ha pogut demostrar podríem dir que el text és anònim.

La bellesa del poema, que consta de 10 parells d’estrofes de 3 versos, ha fet que nombrosos compositors, de diferents èpoques, hi posessin música, crec però, que la mes interpretada és la versió de Pergolesi.

Le grenoblois de Geneviève

En la llegua de casa:

El pastís de nous de la Genoveva.

Ingredients:
1 bol de sucre
4 ous
1 bol de farina
1 bol de nous trencades en trossos grossos
1 brick de nata líquida
1 culleradeta de cafè de llevat


Preparació:
Barrejar el rovells d’ou amb el sucre i batre.ho tot junt intentant que quedi ben emulsionat.

Afegir el brick de nata líquida, el bol de farina, la culleradeta de llevat i les clares a punt de neu.

A l’últim moment afegir-hi les nous picades, prèviament enfarinades per evitar que s’acumulin al fons del pastis.

Abocar el preparat en un motlle untat amb mantega i coure al forn a temperatura mitjana (170 a 180 graus).

El temps de cocció es entre 30 i 40 minuts, però això ho aneu controlant “a ull” per evitar que es cremi.

I qui és la Genoveva???, doncs la Genoveva es la mestressa d’una parada del mercat d’ Olargues, que venia els productes de la seva granja en una fira a l’aire lliure durant les Festes de la Castanya i del Vi Novell que es fan cada any a la tardò.

Madamme Geneviève ven melmelades, nous, castanyes, mantegues, etc. i en cada saquet de nous de 5 kilos hi regala la recepta del seu pastís casolà, tot un detall, tenin en compte que també en ven.

I Olargues? On és?, doncs Olargues és un poblet medieval preciós, que es troba a França, al bell mig de la Vall del Jaur, al Parc Nacional de l’Alt Llenguadoc. Un indret absolutament fora de les rutes turístiques convencionals, on la gent viu la vida al ritme que marca la natura.

Bon profit, et a bientôt!.

Sota un cirerer florit

Avui he viscut un mati extraordinari, he passejat durant més de dues hores entremig de cirerers florits.

A Sant Climent de Llobregat s’organitzen, durant 2 caps de setmana a l’any, unes passejades guiades pels camps de cirerers, on a més de gaudir de l’espectacle de la natura, en Jaume Vendrell, que és la persona responsable de l’activitat, ens ha explicat l’origen del cultiu a la zona i ens ha regalat una classe magistral d’història de Sant Climent, des de l’època dels romans fins avui.

Ens hem assabentat que un pas del Camí Ral que anava de Barcelona cap al sud, passava per Sant Climent i que pel lloc tant tranquil on érem nosaltres hi havien passat, camí de Tarragona, cohorts romanes, mercaders, bandolers, i el mateix Rei Jaume I, així com el seu fill Pere II. Tots a l’hora no, eh! ;-)

Entre les persones que ens acompanyaven i havia en Manel, un pou de ciència pagesa que, per dir·ho d’alguna manera, ens fet un master en cultiu de cirerers. Ho sap tot!, ens ha explicat que partint d’un arbust anomenat llússia ( o així he entés el nom), s’hi empelten els branquillons de cirerer, es fixen amb una mena de cola i s’espera (i es resa, que tampoc hi fa cap mal), que cicatritzi i creixi.

Un cop de tornada al poble la visita s’ha acabat al Museu d’eines de pagès que també es força interessant.

Sant Climent de Llobregat, és un poble bonic i acollidor de no més de 3.000 habitants, amagat darrera la muntanya de Sant Ramon, que ha sabut mantenir el seu tarannà pagès amb molta dignitat i, el que és més important, quedar al marge de la massificació que ha engolit la resta de pobles del Baix Llobregat.

Llarga vida, climentons!