I ell respongué:
Doneu poc si només doneu part dels vostres bens.
Doneu de veritat quan doneu de vosaltres mateixos.
Què son els vostres bens sinó coses que guardeu per por de necessitar-les demà?.
I demà?, què li portarà el demà al gos massa prudent que amaga els ossos en les arenes del desert, mentre segueix els peregrins que van a la Ciutat Santa?.
I què és la por a la necessitat, sinó la necessitat mateixa?.
I el temor a patir set davant els vostres pous ben plens, no és ja una set inextingible?.
N’hi ha que donen poc del molt que tenen; i donen per obtenir l’agraïment i el seu ocult desig corromp el que donen.
N’hi ha que tenen poc i ho donen completament. Aquests creixen en la bondat de la vida i els seu cofres no estaran mai buits.
N’hi ha que donen amb alegria i aquesta alegria és la seva recompensa.
N’hi ha que donen amb dolor i aquest dolor és el seu bateig.
N’hi ha que donen sense sentir ni dolor ni alegria i sense pensar en la virtut del que fan; donen com el mirtil, que des del fons de la vall exhala el seu perfum a l’espai.
Deu parla amb les mans d’aquests essers i a través de les seves mirades somriu al mon.
Bo és donar quan es sol·licitat, però és millor donar quan no ho és, per comprensió:
I buscar a qui ha de rebre és, per els generosos, una alegria més gran que el mateix donar.
Hi ha alguna cosa que volguéssiu refusar?
Arribarà el dia que tot el que posseïu serà repartit, per tant doneu ara, de manera que l’època del donar sigui la vostra i no la dels vostres hereus.
Dieu sovint: “Donaré, però només a qui s’ho mereixi”.
No parlen així els arbres dels vostres horts, ni els animals que pasturen en el vostres prats. Ells donen per viure, perquè retenir és morir.
Qui és digne de rebre els dies i les nits, és digne de rebre-ho tot de vosaltres.
I qui és mereixedor de beure en l’oceà de la vida, be pot omplir la seva copa en l'aigua del vostre rierol.
Hi ha un mèrit més gran que el de qui viu en la valentia i en la confiança; i més encara en la caritat del que rep?.
I qui sou vosaltres per obligar els homes a exposar la seva intimitat i el seu orgull, de manera que pugueu veure despullada la seva dignitat i en evidència el seu orgull?.
Mireu primer si vosaltres mereixeu esser donants i instruments del do. Car, en veritat és la Vida qui dona a la Vida; mentre que vosaltres, que us imagineu esser donants, no sou, en realitat, més que testimonis.
I vosaltres, els qui rebeu –i ho rebeu tot- no assumiu cap deure d’agraïment, tant per por a imposar un jou sobre vosaltres mateixos, com sobre els vostres benefactors.
Eleveu-vos amb qui us dóna, com si d’ales es tractessin els seus dons, perquè patir massa pels vostres deutes és dubtar de la generositat de qui té la magnànima terra per mare i a Déu per pare.
Gibran Khalil Gibran
EL PROFETA
