EL MEU POBLE i JO

EL MEU POBLE I JO

A la memòria de Pompeu Fabra, 

mestre de tots

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

SANT JORDI

De Joana Raspall

Pel caminet de vora el riu,
tresca que tresca,
va galopant un cavaller.
                          Sant Jordi va
                                  Sant Jordi ve!

Ha sentit dir que hi ha un país
plora que plora
perquè d'un drac és presoner.
                         Sant Jordi va,
                                Sant Jordi ve!

La seva espasa al raig del sol

brilla que brilla.

-Cercaré el drac i el venceré!

                           Sant Jordi va,

                                   Sant Jordi ve!

I tot tornant, quan l'ha vençut,

dubta que dubta:

-Potser aquest drac no és el darrer...

                           Sant Jordi va,

                                    Sant Jordi ve! 

No, Joana, no és el darrer.
Sant Jordi és patró de Catalunya i de moltes altres pàtries, però aquesta festa és nostra i no estem disposats a que el sibil·lí drac de la confusió i la zitzània ens vulgui fer veure que es celebren altres coses.
Allà, enllà que celebrin el que vulguin.
Aquí, el 23 d'abril és Sant Jordi, el dia del llibre i la rosa. 

Som·hi Sant Jordi que tu pots!!!

CANIGÓ INTIM

Divendres dia 3 al vespre, en Lluís Soler va recitar CANIGÓ a la casa Museu Verdaguer de Folgueroles. Una vintena de persones, no crec que fóssim més, vàrem poder gaudir de la interpretació magistral que en va fer el Lluís.

Més de 3000 versos enfilats sense cap crossa. No li feia cap falta, com pot ser? 

No em marxa del pensament i encara estic corpresa.

http://www.canigo125.cat/veus/Canigo_Argument.html

JACINT VERDAGUER

PLUS ULTRA

     "estello, fai-te clara,
     car cerque moun camin"

Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
-Estrelleta –jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l’alt verger
series tu la darrera ?
-No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
I a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.

Folgueroles, 17 maig 1845

Vallvidrera,  10 juny 1902

Quan tothom viurà d'amor

Quan tothom viurà d'amor
ja no hi haurà mai més misèria
els soldats seran trobadors
però potser no ho podrem veure.
Del llarg camí d'haver viscut
d'haver somiat d'haver lluitat
d'haver estimat i d'haver perdut
ens n'ha quedat un gest amarg.
La història sempre ha estat així
i perquè arribi un temps d'amor
cal que la mort faci el seu joc
de què ens serveix, doncs, saber tant?
La vida és un camí de sang
cal ser-hi i caminar
passant la rella pel vell camp
solquem la terra del demà.

Mercí Raymond Levèsque

 

VIDA

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida! .
Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d’infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M’han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida! .
Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida! .
Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida! .
Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

HIVERN

HIVERN

Estimo la quietud dels jardins 
i les mans inflades i vermelles dels manobres.  

Estimo la tendresa de la pluja 
i el pas insegur dels vells damunt la neu.  

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre 
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.  

Estimo les nits inacabables 
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist: 
és una mica malenconiós, 
d'una malenconia blanca i molt íntima.  

L'hivern no és el fred i la neu: 
és un oblidar la preponderància del verd, 
un recomençar sempre esperançat.  

L'hivern no és els dies de boira: 
és una rara flexibilitat de la llum 
damunt les coses.  

L'hivern és el silenci, 
és el poble en silenci, 
és el silenci de les cases 
i el de les cambres 
i el de la gent que mira, rere els vidres, 
com la neu unifica els horitzons 
i ho torna tot 
colpidorament pròxim i assequible. 

Miquel Martí i Pol 

κουράγιο!

VAIXELL DE GRECIA

Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol dels déus,
feu-li senyal, que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres cap al nord.

Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
no penseu mai que ho hagi perdut tot,
que el poble sempre podrà inflar el velam
per guanyar onades fetes de por i de sang.

Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu,
vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port. 

VISCA LA FESTA!!!

"Els gegants, els gegants

ara ballen, ara ballen ;

els gegants, els gegants

ara ballen com abans"

Com abans??? noooooooooo

A Sant Climent hi ha un abans i un després des d'ahir.

En Jan es va estrenar de geganter i la geganteta petita va ballar, correr, saltar i no va anar a terra de miracle.

 

 

i encara li va sobrar energia per anar fent molinets

Gent jove, pa tou!

ON ÉS EL VENT?

ON ÉS EL VENT?

On és el vent, que el sento i no el veig?
Xiula dalt dels arbres, xiula pels carrers,
em xiula a l’orella cançons i secrets.
Em fa pessigolles, m’estira els cabells
però quan em giro el sento i no el veig.

Núria Albó.

Sant Jordi, la festa més bonica.

QUATRE COSES

M'abelleixen quatre coses:

—qui prou les sabrà lloar?—

El sol que bada les roses,

l'aigua que les fa brotar,

la rosada que les mulla

i el vent que les esfulla

per no veure-les secar.

Mª Antònia Salvà.

BON NADAL!!!

De tot cor, Bon NADAL!!!

Naixement torxa encesa

de l'eterna promesa.

Benaurat qui no es cansa 

d'esperar l'esperança.

Poema Naixement

de Joana Raspall

DEDICAT AL MEUS NETS...

...perque el futur és d'ells 

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible. 

Miquel Martí i Pol

(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits)  

I ja fa uns dies que l'he près...

Qui hagi fet una mudança sabrà per experiencia própia que, regirar, embalar i transportar tot casa teva, com a mínim és cansat, molt cansat. Doncs en aixó estic.

Quan vaig venir a viure a Sant Boi em vaig prometre que no acumularía res que no em fos d'utilitat o plaent, que no volia tenir "coses" perque si, doncs carai! Mira que he reciclat, regalat i fet circular roba i objectes de tota mena durant aquests 8 anys, peró, repeteixo, caraaaaiiii!  Estic feta sopa...peró sóc feliç, molt feliç!

Gent, que marxo de Sant Boi, no perque no hi estigui bé, que hi estic estupendament, sinó pq la vida m'ha donat una empenteta (en forma de trucada telefónica tipus "necessito el pis")  i el que en un primer moment va ser un disgust, la porta que es tanca, s'ha acabat convertint en una gran il.lusió, en una preciosa finestra oberta a la natura i a un temps nou.

Ho tinc clar, casa meva és on jo trio viure i ara viuré a Folgueroles on sereu molt benvinguts, que com diu la cançó, "casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú"

Qualsevol nit pot sortir el sol

REGAL PELS ULLS

NOSALTRES SOM PART DE LA TERRA

"....no ho sé, però la nostra manera de ser és diferent de la vostra.

La vista de les vostres ciutats fa mal als ulls del pell-roja.  Potser perquè el pell-roja és un salvatge i no ho entèn.

No hi ha cap mena de silenci en les ciutats dels blancs, no hi ha cap lloc on es pugui sentir crèixer les fulles a la primavera i el brunzit dels insectes.

Però tal vegada això és perquè tan sols sóc un salvatge i no entenc res"

Seattle, cap dels indis Suwamish
fragment de la carta dirigida al president Franklin (1855)