Potser perque l'Any Literari 2012, està dedicat a Calders, Sales i Tisner, potser perque m'encanten els contes, potser perque avui mateix, a l'hora de dinar, ha sortit aquest llibre a la conversa, potser perque la primera vegada que el vaig llegir em va sorpendre moltissim, potser perque m'encanta l'estil d'en Calders, potser, també, perque avui és precisament el dia, i la nit, que és, i segurament per tot plegat, em ve molt de gust de recomanar aquest llibre.
Morir.se forma part del viure, pot ser dolorós i és normal que ens envaeixi un sentiment de tristesa, de perdua, peró és un fet natural, sobretot si es te la sort que arribi després d'una llarga bona vida.
El que no hauría de ser normal és que, per una gran part de la humanitat, viure sigui tant extremadament dificil. Cada dia són més les persones que no tenen un sostre, que mengen quan poden i el que troben, que dormen al ras o en barraques que no reuneixen les mínimes condicions d'habitabilitat.
Lalo Nevares que viu amb la seva dona Lupe a l'extrarradi d'una gran ciutat, en una comunitat de barraques tocant al cementiri, veu amb desesperació com el temporal de plujes ho arrossega tot i els deixa sense el poc que tenien.
Amb gran naturalitat i senzillesa proposa a la comunitat traslladar.se a viure als ostentosos panteons del cementiri, a la fi, els seus ocupants no es molestaràn, estant sota terra, i tot el que hi tenen a sobre no ho estant aprofitant...
Aqui descansa Nevares, de veritat, no us el perdeu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada