Tu que el sol vas encendre al firmament,
en el cor de la fosca fas estada;
gent rera gent, onada rera onada,
en vana llum no et trobaràs present.
L'esguard de l'home, en el seu fàcil tomb,
tot just les esques del sentit destria.
Com rat penat a l'hora de migdia
no veu Aquell on ens movem i som.
Ve mai ton braç per a qui cau retut?
Voldria el trist que obrissis la parpella.
Qui t'escarneix no tem la teva cella.
Tu ens ajornes el càstig i l'ajut.
Si tot rocall és aquest vell empriu,
en cap deler què val de gemegar-hi?
Sols el vivent que el teu silenci amari
munta com l'arbre margener del riu.
Perquè ens fem a l'angoixa i al retret
i esmercem en el dol cap alè d'aire?
A bocins com de pot de terrissaire,
serem encara en el teu doll secret.
El sol neguit no sap atènyer fruit.
Quin roí trobarà la teva estada,
ni deçà ni dellà de l'estelada?
Per a l'ull cobejós, el temple és vuit.
O Tu, que em veus eixorc, mal dreturer.
Tu que de pols d'altres vivents em feres,
muda el meu cor en les finals tresqueres
que ja la pols em diu que hi restarà.
Si per febles imatges t'he traït
-jocs de rosada en fils de teranyina-
dóna'm a l'hora que el meu jorn declina,
la confiança de la teva nit.
Car lluny de Tu, qui trobarà redós?
Sol vencedor de qui la pau devalla,
accepta en llur tardana revivalla
el branc torçat i el cremallot fumós.
Nom sobre nom, albir omnipotent
que saps alliberar-nos de servatge,
en el darrer tombant del meu viatge
pren-me en la teva revolada ardent.
_____________________________
Ahir el Joan em va fer dos regals. Aquest poema i la seves llágrimes.
T'estimem papa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada