Hi havía una vegada un país absolutament cobert d'aigua. En aquest país imaginari la gent es desplaçava en barca, amunt i avall tot el dia, remant cadascú en la seva barca particular.
Hi havía barques que circulaven juntes, aparellades, emproades en la mateixa direcció, extraordinariament ben coordinades. Algunes d'aquestes barques tenien amarrades una, dues, tres, fins i tot més de quatre barquetes petitones. Formaven una petita flota.
Abans, quan no tenien cap barqueta al seu càrrec, un cop a l'any, llogaven un iot esportiu i s´arribaven... a Playa Bavaro (peeeeer exemple, uf!).
Ara no, ara tocava bogar amb molt de seny.
D'altres es movien en barques luxoses, exhibint el seu poder. Prepotents i segurs d'ells mateixos, menystenien els qui passaven vora seu, aixecant grans onades i posant en perill la seva estabilitat. Lamentable.
També hi havia barques, gairebé noves, que no sabien massa cap on remar. No ho tenien clar i tant aviat anaven a babord com a estribord. Es queixaven, potser amb raó, que havent.hi tant de mar, tants vents i tanta vida havien de decidir, PRECISAMENT ARA, cap on dirigir la seva barca. Jo, quin pal!.
S'ho passaven la mar de be quan s'ajuntaven per fer gresca, veure un partit de water-futbol o disfrutar avorrint.se. Aixó si, sempre a recer d'aquelles barcasses tronades que, continuament, els “matxacaven” amb com s'ha de remar i com d'important és, en aquest mar, tenir un bon títol de “patró de la mar salada”.
En mig d'aquest maremagnum, hi havía una barca preciosa, nova, bona vela i bona quilla, molt marinera...pero aturada. Estava trista.
Tothom qui passava a la vora li preguntava, què et passa?, no sé, no es belluga, contestava.
La barca nodrissa estava força preocupada, havía aprés que per navegar cal tenir recursos i sabia que la corda que les mantenia amarrades s'havía anat esfilagarsant, fins que, com és llei de vida, un dia no gaire llunyà, s'havía de desfer i donar pas a una embarcació absolutament autónoma, lliure per decidir on anar i responsable del seu destí. Pero la preciosa barca no es bellugava.
Van revisar les veles per si estaven estripades, van avisar al fuster per si el rem tenia algún problema, al calafat no fos cas que entrés aigua per alguna junta. Tot estava a lloc, tot era correcte, tots van coincidir en el diagnóstic, només hi havia una cosa a fer: agafar el rem i remar.
Certament hi ha coses que només depenen de nosaltres.
Hi havía barques que circulaven juntes, aparellades, emproades en la mateixa direcció, extraordinariament ben coordinades. Algunes d'aquestes barques tenien amarrades una, dues, tres, fins i tot més de quatre barquetes petitones. Formaven una petita flota.
Abans, quan no tenien cap barqueta al seu càrrec, un cop a l'any, llogaven un iot esportiu i s´arribaven... a Playa Bavaro (peeeeer exemple, uf!).
Ara no, ara tocava bogar amb molt de seny.
D'altres es movien en barques luxoses, exhibint el seu poder. Prepotents i segurs d'ells mateixos, menystenien els qui passaven vora seu, aixecant grans onades i posant en perill la seva estabilitat. Lamentable.
També hi havia barques, gairebé noves, que no sabien massa cap on remar. No ho tenien clar i tant aviat anaven a babord com a estribord. Es queixaven, potser amb raó, que havent.hi tant de mar, tants vents i tanta vida havien de decidir, PRECISAMENT ARA, cap on dirigir la seva barca. Jo, quin pal!.
S'ho passaven la mar de be quan s'ajuntaven per fer gresca, veure un partit de water-futbol o disfrutar avorrint.se. Aixó si, sempre a recer d'aquelles barcasses tronades que, continuament, els “matxacaven” amb com s'ha de remar i com d'important és, en aquest mar, tenir un bon títol de “patró de la mar salada”.
En mig d'aquest maremagnum, hi havía una barca preciosa, nova, bona vela i bona quilla, molt marinera...pero aturada. Estava trista.
Tothom qui passava a la vora li preguntava, què et passa?, no sé, no es belluga, contestava.
La barca nodrissa estava força preocupada, havía aprés que per navegar cal tenir recursos i sabia que la corda que les mantenia amarrades s'havía anat esfilagarsant, fins que, com és llei de vida, un dia no gaire llunyà, s'havía de desfer i donar pas a una embarcació absolutament autónoma, lliure per decidir on anar i responsable del seu destí. Pero la preciosa barca no es bellugava.
Van revisar les veles per si estaven estripades, van avisar al fuster per si el rem tenia algún problema, al calafat no fos cas que entrés aigua per alguna junta. Tot estava a lloc, tot era correcte, tots van coincidir en el diagnóstic, només hi havia una cosa a fer: agafar el rem i remar.
Certament hi ha coses que només depenen de nosaltres.
I, vet a qui un gos, vet aqui un gat, aquest conte s´ha acabat...o no?
4 comentaris:
Ei, Nurieta!
No basta agafar el rem i remar, cal tenir present que necessitam un bon FAR que ens vetli a l'hora de tocar port.
Una besada molt grossa! ;-)
Tens raó estimada, en aquesta história hi falta un FAR.Serà qüestió de procurar.ne un que faci una bona llum.
Gràcies per fer.m´ho veure.
Un peto grandissim.
Abans de començar a remar, crec que es imprescindible saber molt bé on volem anar. Si només remem, l'únic que aconseguirem es acabar esgotats i sense ganes de seguir remant. A vegades no es fàcil saber quin podria ser el nostre millor destí. Potser experiències passades ens poden condicionar molt. No oblidem però, que els resultats no sempre tenen de ser els mateixos.
Es només la meva modesta opinió.
Hola nessun!
Moltes gràcies per el teu raonadissim comentari, de fet va en el mateix sentit que el de nacoca. Cal saber on anar.
Potser el problema de la barqueta es que ha remat molt en cercles i ara està cansada. Esperem que agafi ben aviat noves forces, es desfaci la espessa boira que l´envolta i pugui emproar la nau cap el seu far particular.
Segur que el troba, tuxuru!
Publica un comentari a l'entrada